El recollidor

Se m'ha fet malbé la pala de les escombreries, d'allò que en diuen el recollidor. L'he de llençar i comprar-ne un de nou. Sembla ser que la llengüeta de goma, ara tots en tenen, s'ha deteriorat per l'us, de manera que no s'adapta perfectament al terra. Aquesta imperfecció fa que sigui molt difícil recollir les darreres engrunes, les més petites; aquelles que tradicionalment anaven a parar sota la catifa. Bé...Com que encara no he posat la catifa, degut a les inusuals temperatures d'aquesta  tardor, no em queda altre opció que jubilar la vella, tot i que moderna, pala.
Encara recordo la pala que feia servir la meva tieta, una pala de ferro amb un petit mànec; t'havies d'ajupir per recolzar-la contra el terra. Després van sortir al mercat versions mes modernes fetes de plàstic, però encara amb el mànec curt. No va ser fins uns anys més tard que van començar a veure's per les cases pales am un pal llarg, pales més aptes per ser usades per l'home erectus; pales més dignes que una vulgar pala: el recollidor.
Ara l'he de llençar... O no? Jo no ho sé. No sé ni el que vol dir llençar, tot i que ho acabo de mirar al diccionari. Abans, quan les pales eren de ferro, la portaves al drapaire i t'en donava dues pesetes. Ara l'he de llençar... O no? Jo no ho sé. Li he preguntat al veí i m'ha dit que he d'anar a la deixalleria, que agafi el cotxe i hi vagi, que no li doni més voltes, però que agafi el carnet abans. Quin carnet? El de la deixalleria, m'ha dit. Jo no ho sóc, de donar-li voltes a les coses, i menys a un recollidor, però l'assumpte no era facil. D'entrada s'havien de portar dos carnets, perquè el del cotxe millor no deixar-lo a casa. Li he dit que trucaria abans d'anar-hi; quan les coses es compliquen és el millor. M'ha tornat a dir allò de no donar-li voltes a les coses. Potser té raó i sovint em falta determinació, he de reconèixer-ho, això. Per això he trucat per telèfon, era la determinació que havia pres.
De seguida una dona es va posar a l'auricular (o potser era un mòvil i no en tenia d'auricular... O si que en tenen?). Té raó el veí li dono moltes voltes a tot. Li he penjat quan m'ha preguntat "¿Quién es?" D'altra banda no sé perquè volia saber el meu nom. He agafat la pala, el cotxe i els dos carnets i he anat cap a la deixalleria.
Quan he sortit del cotxe amb el recollidor a una mà i el carnet a l'altre, la dona, abans que pogues dir-li res m'ha escridassat "¡A voluminoso!". No he sabut què dir. Potser m'hauria d'haver acompanyat el veí, a ell sempre li agrada que li acompanyin, però tambe li agrada acompanyar (això no és gaire habitual). He mirat cap el contenidor que em deia la dona. En mirar a dins, he vist que hi havia tot tipus d'escombreries barrejades: un sofa, un lavabo, una porta, una mena de radiador i més coses. He tornat a mirar la dona, ella no em mirava. He llançat el recollidor (fixeu-vos ara que l'he "llançat", no "llençat") A estat com una revelació. Una revelació, però, que no m'ha deixat tranquil. Amb el carnet, de la deixalleria, encara a la má, m'he ficat al cotxe i he fugit, he fugit mentre la dona ha començat a cridar, cosa que, no sé perquè ja m'esperava: "el carnet hay que ficharlo". Hay que ficharlo...
No tornaré a anar aquesta deixalleria. Com que agafo el cotxe, no em ve de fer 10 Km més i anar-me'n a una altre. Aquella dona s'ha quedat amb la meva cara, d'això n'estic ben segur.
Li dono molts voltes a les coses... I no només m'ho diu el meu veí...