St. Mateu 6, 26

    Tothom cerca la seguretat... Ho donem per bo?. Això vol dir que tenim present el futur, encara que sigui el futur més proper. Si no hi poso el peu en aquesta pedra, cauré, no ara, sinó en la propera dècima de segon. Per tant no se'ns pot retreure que pensem massa en el futur, si no fos així, la raça humana s'hauria extingit fa milers d'anys. Segurament és de les primeres coses que va aprendre l'esser humà; de les coses que més arrelades estan al cervell. Altres animals, menys evolucionats, també pensen en el futur. Fixem-nos en els gossos o les guineus quan amaguen menjar en un forat. Un llop o un lleó poden menjar quantitats enormes i deprés no fer-ho en molts dies ; un ós sembla tenir clar que s'ha d'engreixar abans que arribi l'hivern. La formiga, que no en té, de cervell, dedica tota la seva vida a pensar en el futur. Si no en té, de cervell, què coi ha de pensar...
     La necesitat d'amagatzemar, en una societat moderna té alguna utilitat? o no és més que un atavisme d'un antic cervell reptilià; és un error?
    Tanmateix, quan no fem servir la ment per assegurar-nos el futur, aleshores és el cos el que reacciona i amagatzema el menjar --l'home a la panxa i les dones al cul--. Avui no cal que mengi, encara tinc el dipòsit ple. Els comentaristes esportius en comptes de fer servir la frase "balón de oxígeno" per dir que encara tenen temps per reaccionar, podrien dir: "panza de sebo", en el futbol, o "culo panaero" en els partits de vòlei platja,  per fer entendre que encara no hi ha cap urgència, que el futur inmediat el tenim assegurat. Si es tracta d'una qüestió de temps, m'estimo més tenir la "panza de sebo" que no pas el "balón de oxígeno". Ens podem afartar, però amb sentit comú, pensant en el futur, però mai pel nociu plaer de menjar. El pla neucat ho deixa ben clar: "abans de sortir, davant de risc de nevades,  ompliu el dipòsit del cotxe". Per què no diu "abans de sortir mireu-vos l'amplada de la panxa i/o del cul" ?
    Pensem en el futur ja de ben petits. Observo el meu fill mentre dina i li pregunto: "Per què treus els calamars, no t'agraden?"  " Si, i tant que m'agraden, els guardo pel final"--em respon--. L'etern dilema de com prendre's el vermut: S'ha de menjar l'oliva abans o deixar-la pel final?. Els més cerebrals sempre la deixaran pel final. Què és el que pensen aleshores? Pot ser que ara ja estan bé, però en el futur qui ho sap. En qualssevol cas, una oliva poca cosa determinaria. Per aquesta raò, els que deixen l'oliva pel final senten, quan ja se l'han menjada, aquella tristor i aquell buit tan enigmàtics, perquè sabem que no prové de l'estómac; "si ho sé me l'hagues menjat al començament"; al inrevés no sol passar tant.
   "No mengis tant, que no s'acabarà el món". Precissament perquè no s'acabarà...He d'amagatzemar. Si no ho faig jo, en el rebost ho farà el meu cos a la panxa. Tu tries... Ja li diré al meu vell cervell, jo no necessito caçar, vaig al supermercat o a Càrites i allà agafo el menjar; no cal que amagatzemis, deixa el meu cul tranquil.
    "Aprengueu de la faula de la cigala i la formiga".  diuen els empleats de les caixes per promocionar el plan de pensions, Però desprès la bíblia ens diu : "Mireu els ocells del cel: no sembren, ni seguen, ni recullen en graners...". "Bé, però els ocells volen... Però nosaltres toquem de peus a terra" -- va dir el de La Caixa--. "Ja, però ara no és el moment de pensar en això"--va dir el psiquiatra--. "Jo vull volar" --va dir el meu fill--. "Hacer lo que os salga de los huevos" --va dir ma mare.

    Quan el Serrat encara feia el eehhh:

L'Ikea, la Ikea i el Melon Blando

M'agrada anar a l'Ikea. Trobo que s'hi esta bé, allà. A mi m'agrada l'Ikea, no com la majoria de gent que qualsevol  supermercat (nom mes adient i més curt que "gran superfície") ja els hi està bé. És arribar el dissabte i tota la família cap el Baricentro, o cap el Media Market o cap al Alcampo. "¿Adónde vais? Al Alcampo. Mira que bien que os de el solecito..." Aquest fenòmen social ha esdevingut cada vegada més comú, fins al punt que ningú amaga, perquè no s'avergonyeix, que hi van només per passar-hi l'estona, perquè no se'ls acut fer una altra cosa o, com diu la cançó que us presento, per no trobar-se sols. Ens agrada está envoltats d'abundància, això ja ho sabíem. A la gent no els cal comprar el que veuen, però han de tenir clar que ho poden fer, si no fos així, en comptes de gaudir, patirien.
Per anar a l'Ikea no es pot fer de manera improvitzada; aquest és el principal tret distintiu que el diferencia dels altres supermercats; no es pot fer servir com un recurs: mira, no se que fer... No.
 Abans d'anar t'has d'informar, mitjançant el prestigiós catàleg o l'internet, del que vols i de la seva ubicació dins el magatzem; si no tens el perill de semblar perdut, i això a l'Ikea es nota molt més que a qualsevol altre lloc. Per anar al l'Ikea sense cap planificació s'ha de ser un veritable actor, d'aquells que traspuaven seguretat, que només la seva presencia ja omplia la pantalla, d'aquells que es veia de llarg que s'ho tenien ben cregut, que sabien del seu poder; un actor com ara un Marlon Brando. Si no ets bon actor difícilment podràs caminar entre llits o sofàs i estirar-te o seure-t'hi quan i perquè et vingui de gust; podràs passar el dificil tràngol de provar un matalàs i poca cosa més.
Com que no tothom pot posar-se a l'alçada d'un Brando --tot i que crec haver deixat clar que no es tracta de físic ni de tècnica-- el més recurrent que se m'acut fer, arribat el cas d'haver d'anar a l'ikea sense cap planificació, és recòrrer a les drogues. I per això l'esperit de vi --ara quedaria groller dir alcohol-- és el que trobem más a la mà. És per això que no resulta díficil trobar gent borratxa estirada a sobre els mobles o fumant marihuana abans d'entrar (això últim està molt més perseguit a dins).
A mi, com ja he dit, m'agrada anar a l'Ikea, però tot i que de vegades he probat amb un parell de cerveses,  no arrribo més lluny de poguer beurem un cafè gratis (abans de la 10:00) amb certa naturalitat i mirar la rata de pelutx fen-t'hi veure que té la seva originalitat. I és que arribem a on arribem: com a molt a Melón Blando (que dirien els payasos de la tele).

El recollidor

Se m'ha fet malbé la pala de les escombreries, d'allò que en diuen el recollidor. L'he de llençar i comprar-ne un de nou. Sembla ser que la llengüeta de goma, ara tots en tenen, s'ha deteriorat per l'us, de manera que no s'adapta perfectament al terra. Aquesta imperfecció fa que sigui molt difícil recollir les darreres engrunes, les més petites; aquelles que tradicionalment anaven a parar sota la catifa. Bé...Com que encara no he posat la catifa, degut a les inusuals temperatures d'aquesta  tardor, no em queda altre opció que jubilar la vella, tot i que moderna, pala.
Encara recordo la pala que feia servir la meva tieta, una pala de ferro amb un petit mànec; t'havies d'ajupir per recolzar-la contra el terra. Després van sortir al mercat versions mes modernes fetes de plàstic, però encara amb el mànec curt. No va ser fins uns anys més tard que van començar a veure's per les cases pales am un pal llarg, pales més aptes per ser usades per l'home erectus; pales més dignes que una vulgar pala: el recollidor.
Ara l'he de llençar... O no? Jo no ho sé. No sé ni el que vol dir llençar, tot i que ho acabo de mirar al diccionari. Abans, quan les pales eren de ferro, la portaves al drapaire i t'en donava dues pesetes. Ara l'he de llençar... O no? Jo no ho sé. Li he preguntat al veí i m'ha dit que he d'anar a la deixalleria, que agafi el cotxe i hi vagi, que no li doni més voltes, però que agafi el carnet abans. Quin carnet? El de la deixalleria, m'ha dit. Jo no ho sóc, de donar-li voltes a les coses, i menys a un recollidor, però l'assumpte no era facil. D'entrada s'havien de portar dos carnets, perquè el del cotxe millor no deixar-lo a casa. Li he dit que trucaria abans d'anar-hi; quan les coses es compliquen és el millor. M'ha tornat a dir allò de no donar-li voltes a les coses. Potser té raó i sovint em falta determinació, he de reconèixer-ho, això. Per això he trucat per telèfon, era la determinació que havia pres.
De seguida una dona es va posar a l'auricular (o potser era un mòvil i no en tenia d'auricular... O si que en tenen?). Té raó el veí li dono moltes voltes a tot. Li he penjat quan m'ha preguntat "¿Quién es?" D'altra banda no sé perquè volia saber el meu nom. He agafat la pala, el cotxe i els dos carnets i he anat cap a la deixalleria.
Quan he sortit del cotxe amb el recollidor a una mà i el carnet a l'altre, la dona, abans que pogues dir-li res m'ha escridassat "¡A voluminoso!". No he sabut què dir. Potser m'hauria d'haver acompanyat el veí, a ell sempre li agrada que li acompanyin, però tambe li agrada acompanyar (això no és gaire habitual). He mirat cap el contenidor que em deia la dona. En mirar a dins, he vist que hi havia tot tipus d'escombreries barrejades: un sofa, un lavabo, una porta, una mena de radiador i més coses. He tornat a mirar la dona, ella no em mirava. He llançat el recollidor (fixeu-vos ara que l'he "llançat", no "llençat") A estat com una revelació. Una revelació, però, que no m'ha deixat tranquil. Amb el carnet, de la deixalleria, encara a la má, m'he ficat al cotxe i he fugit, he fugit mentre la dona ha començat a cridar, cosa que, no sé perquè ja m'esperava: "el carnet hay que ficharlo". Hay que ficharlo...
No tornaré a anar aquesta deixalleria. Com que agafo el cotxe, no em ve de fer 10 Km més i anar-me'n a una altre. Aquella dona s'ha quedat amb la meva cara, d'això n'estic ben segur.
Li dono molts voltes a les coses... I no només m'ho diu el meu veí...